La dieta per eliminar els que ens sobra

La dieta espiritual d’en Francesc Miralles, no va de menjar ni de perdre quilos, sinó d’eliminar aquelles coses que ens són nocives en el dia a dia.

Tot i que mai m’han agradat els llibres d’autoajuda, com que el que el primer que em vaig llegir d’ell em va agradar força, li he volgut donar una oportunitat a aquest llibre, però crec que per ara estic saturada del tema.

El que m’ha fet més gràcia ha estat el motiu pel qual va començar el llibre, després d’una conversa amb l’Albert Calls, prou conegut per les nostres contrades maresmenques.

El llibre té 24 capítols, un per setmana i et posa deures, per tal que augmentis la productivitat, rebutgis pensaments negatius, milloris la teva paciència, acabis les tasques que sempre deixes a mitges, etc., tot molt ben documentat, hi ha una feinada de documentació impressionant.

Sempre comença el capítol amb una petita història que et fa entendre de cop de va el tema. I dins del capítol, hi ha altres històries, pensaments budistes i el que diuen els experts en la matèria.

L’he trobat interessant i m’hagués agradat llegir-lo en 24 setmanes, però quan agafes un llibre de la biblioteca i ens tens una altre que també has de tornar el mateix dia, no et pots entretenir massa.

Històries Zen

101 històries zen, de Nyogen Senzaki, és un petit tresor que m’he llegit en una tarda. Les històries són curtes, curioses i amb un final sorprenent, ja que tens la sensació que falta alguna cosa, però en realitat la història està tancada perquè el mestre o el deixeble Zen ha après un ensenyament.

Lectura molt recomanable!

Hi ha frases genials per tot el llibre, com per exemple: “El meu cor crema com el foc, però el meus ulls son freds com cendres apagades” o “Aquest dia no tornarà mai més. Cada minut té el valor d’una joia esplèndida”.

Sóc poc amant de reproduir massa fragments de textos. Aquesta vegada en faig una excepció, aquí teniu un conte sencer:

La lluna no es pot robar

En Ryokan, un mestre zen, vivia de la manera més senzilla possible en una petita cabanya al peu d’una muntanya. Un bon dia, a la tarda, quan ell no hi era, un lladre va entrar a la cabanya només per descobrir que allà no hi havia res que es pogués robar.

En Ryokan, que tornava en aquell moment, se’l va trobar a casa seva.

—Deus haver fet un viatge força llarg per visitar-me —li va dir—, no seria just que marxessis amb les mans buides. Si us plau, accepta la meva roba com a regal.

El lladre estava desconcertat, però finalment va agafar la roba i va escapolir-se.

En Ryokan va seure tot nu, observant la lluna i, es va dir tot pensarós:

—Pobre germà. Tant de bo li hagués pogut donar aquesta llum meravellosa.

Ànimes grises, Philippe Claudel

Ha estat una lectura lenta però pausada, creia que tenia a les mans una novel·la negra... al final ha resultat que l’assassinat de l’inici és tan sols un pretext per tractar temes transcendentals de l’ésser humà.

De fet, m’he quedat amb les ganes de que hi hagués més investigació, més gènere negre i que no es deixés tant en obert qui va matar la nena.

Claudel aconsegueix recrear amb la seva prosa l’època en la que passa tot, els darrers anys de la Primera Guerra Mundial en un petit poble.

El narrador, escriu en primera persona, és un policia que es espectador de tot el que passa i que escriu la història en la seva vellesa.

Després d’aquesta lectura em ve de gust alguna cosa més lleugera.