D'home corrent a delinqüent

Escrivia cartes al cel, de la Maria Barbal, és una novel·la curta que en realitat és un recull de diferents tipologies, a través de la qual vas descobrint la història. Hi ha relat, cartes personals, entrevistes, articles de diaris i cartes al director.

Com a periodista, de professió, m'ha agradat especialment que hi entri en joc la premsa.

La novel·la parla de la condició humana, de com una persona pot cometre un delicte sense que sigui un delinqüent, com pot ser capaç de segrestar una classe de nens a canvi de diners. Però també relacions humanes: per una banda, la dona del delinqüent, el seu advocat, el seu pare i de l'altra, la professora que viu el segrest, una treballadora de la presó, una noia que escriu cartes al pres amb qui comparteix cel·la i aquest pres. Tot de peces que unides pots dibuixar la història.

El pasado siempre vuelve

En Los ritos del agua, d’Eva Gª Sáenz de Urturi, nos encontramos con los mismos protagonistas de El silencio de la Ciudad Blanca, pero ahora deberán hacer frente a otro asesino en serie que también se acerca a Unai, conocido como Kraken. Un asesino que se remonta a cuando el tenia 17 años y pasó un verano en un campamento, con sus amigos de toda la vida, trabajando en la reconstrucción de un poblado antiguo.

La novela contiene tantas muertes como en la primera, pero ahora la maternidad y la paternidad están en juego y además, el asesino es camaleónico.

Unai arrastra secuelas de cómo acabo la primera novela. Si en aquella Alba tenia el asesino en casa, ahora Unai conoce personalmente las víctimas.

En esta historia se mezclan la cultura prehistórica y la muerte. Todo con giros inesperados y que te atrapan, con ganas de continuar leyendo hasta el final.

Mataró és criminal

Aquest recull de contes agrupa diversos relats: un pintor que vol fer una gran obra amb les seves empremtes però que no en té prou amb les pròpies, una comunitat de veïns que es desfà del que els destorba, una història de maltractaments, u mort que amaga intrigues de la resistència antifranquista, una amor desmesurat, una escriptora que apareix amb el premi que acaba de rebre clavat al coll, un embolic d’adolescents, un policia que investiga l’atropellament de la seva germana, la recreació d’una mort de finals dels anys 60, un testimoni protegit que acaba desprotegit, la troballa d’una sirena que no és, un metge que abusa de les pacients, tres àvies mortes i un col·leccionista de cabelleres.

A nivell formal, hi ha espais de més en molts llocs, línies vídues i orfes, falta una bona revisió de galerades, per no dir que s’han escapat expressions i estructures que són calcs del castellà així com accents diacrítics que la nova normativa ja no accepta.

El segon finalista, no se li ha fet ni revisió ni correcció, és un exemple clar de catanyol. Si va presentar el text tal i com s’ha publicat, no s’entén perquè ha quedat finalista... un text no només d’estar ben treballat a nivell de trama, també a nivell de llengua. Amb els tres anteriors llibres, es van fer feines d’edició i correcció a tots els textos, tant del grup com dels guanyadors, i a aquests van rebre el text amb control de canvis perquè acceptessin els canvis que volguessin.

Algun relat crea confusió sense saber qui és finalment l’assassí, algun altre no té cap vestigi de novel·la negra, d’altres tenen trames molt ben treballades, com el d’en Pilio o la M. Rosa Salas.

Però sens dubte, el millor relat en quan a qualitat literària és el de la Maria Català, que guanya per golejada, sense desmerèixer el guanyador que també està a l’alçada.