miércoles, 31 de octubre de 2018

Cerrar la trilogía de la Ciudad Blanca


 Los señores del tiempo, Eva Gª Sáenz de Urturi me ha gustada aunque hay mucha parte de narrativa histórica, y no es lo que más me gusta leer.
Pero ha conseguido engancharme tan por la historia actual con Unai y su familia, como por el caso que esta investigando, la novela en que se basan los asesinatos y el personaje de Ramiro Alvar.
Tiene una trama compleja pero muy bien organizada y encajada. Vamos conociendo los hechos que están separados por 8 siglos y que tienen relación con la actualidad, con los apellidos alaveses…
Y la trilogía llega a su fin con la frase final del libro, y nada de hacer trampas y leerlo antes de tiempo.

martes, 9 de octubre de 2018

Canigó, de Jacint Verdaguer


Quan anava a pioners una vegada vam fer una ruta des de Sant Martí del Canigó fins a Sant Miquel de Cuixà. Va ser una ruta molt xula, especialment quan arribant a Sant Martí al capvespre vam començar a sonar les campanes. Aquesta màgia és la que traspua a través daquest llibre.
Sí que és cert, que hi ha tota una història de guerra contra els sarraïns, damor entre Gentil i la pastora i les fades, que el porten amunt i avall com si hi anessin volant el pare Tallaferro i el germà Guillem, assassí de Gentil i qui construeix Sant Martí com a constricció pel seu pecat.
Es barreja la part narrada i la poesia, és una curiosa combinació.
El llibre és una adaptació dArtur Martorell per a joves i que acaba amb un glossari, sobretot de la part poètica que fa servir paraules que sacosten més a un català antic que contemporani. 
És un clàssic de la literatura catalana que crec que tots hauríem de llegir encara que fos en un adaptació com aquesta.
A més, qui no en coneix aquest fragment?
Muntanyes regalades
són les del Canigó.
elles tot lany floreixen,
primavera i tardor.

domingo, 7 de octubre de 2018

La Barcelona “misteriosa” del segle XIX


Corona de flores és una novel·la de Javier Calvo que no sabria massa bé com classificar. Té aspectes de gènere negre, hi ha violència extrema tant policial com entre els diversos personatges. Estèticament és un gòtica, recrea una Barcelona del segle XIX amb trets típics d’obres victorianes. Formalment, l’ha encertat amb uns  capítols curts amb molt de ritme i ajuden a la lectura.
L’he trobat una mica estranya, ben diferent al que mai hagi llegit abans. Hi ha espais de Barcelona fàcilment reconeguts i d’altres totalment inventats.
Per l’autor és tant important explicar la trama com recrear una societat, un període molt concret, és la Barcelona de les berlines, de la violència policial, de societats secretes, dels baixos fons de la ciutat, de passadissos secrets, de llocs tenebrosos, amagatalls impossibles. Hi ha una barreja entre història i imaginació desbordant.
El personatge de Semproni de Paula, un inspector molt baixet amb una dona espectacular m’ha fet pensat en Camille Verhoeven de Pierre Lemaitre.
Un aspecte curiós és el “dosel de sombras” que cobreix Barcelona, a través dels fums de fàbriques, dic curiós perquè sempre he dit que sobre Barcelona hi ha una cúpula que la cobreix de contaminació.

martes, 2 de octubre de 2018

Aprendre a través de contes


Déjame que te cuente és un llibre d’en Jorge Bucay, un autor que mai hagués escollit de llegir. Això és el que passa quan et regalen llibres... aquest en concret va ser un regal que en va fer a tots els treballadors un antic “jefe”. És cert que érem pocs treballadors i enlloc de rosa en va regalar un llibre el darrer Sant Jordi que hi vaig treballar.
Vaig tenir un primer intent fallit amb aquest llibre, però ara la lectura ha estat fluida.
Quan es parla d’aprendre a través de contes, els que hem tingut formació en escoles religioses, pensem en les paràboles.
Però a favor del llibre puc dir que molts del contes són interessants  fan pensar, més que no pas la relació entre els noi i els psicoanalista.