La vieja tierra,
de Döte Hansen, s’emmarca en el nou ruralisme, la migració de les zones urbanes
a les rurals. Retrata el xoc entre Vera i Anne, la ciutat i el camp, el passat
i el futur. Dues dones refugiades per diferents motius. Vera arriba fugint de
la Prussia Oriental. Sempre s’ha sentit que no és d’aquella zona. La seva mare
la va abandonar allà amb la propietària, el fill d’aquesta, el seu padrastre.
La mare fuig i refà la seva vida amb una nova família.
Vera es fa amb el control de
l’antiga casa quan mor Ida, la propietària i més tard el seu padrastre. És un
dona estranya i solitària que acull a la seva neboda Anne i el seu fill Leon,
quan aquestes fugen de la ciutat, per una ruptura sentimental. ES converteixen
en dues dones solitàries.
De fet, es tracta d’una
novel·la on les persones busquen el seu lloc en el món.
Em va costar una mica entrar
en la història, però a mesura que avança hi entres de ple i la trama et sembla
fantàstica. Un punt fort és el nivell literari i les descripcions, un exemple:
“La
naturaleza despertaba a la vida lentamente, igual que un paciente que sale del
coma profundo, todavía estaba pálida, la hierba crecía del suelo sin fuerza,
greñuda. Los campos estaban llorosos, los árboles goteaban, temblaban, pero en
sus ramas peladas se henchían ya las yemas nuevas.”
