Venjança

La danza de los tulipanes, de l’Ibon Martin, recupera a l’Ane Cestero, l’ertzaina que ara encapçala la Unitat d’Homicidis d’Impacte. Una unitat que té el primer cas davant la mort de dones que porten el segell d’una tulipa.

Arriben a la conclusió que les dones mortes, la primera va ser a Galícia, estan relacionades amb un convent de clausura de la zona d’Urdaibai.

La primera mort, la que obre el llibre és la d’una famosa periodista, casada amb un maquinista de tren, que veu com no pot aturar al tren al reconèixer la seva dona asseguda en una cadira i lligada al mig de la via per on passa en aquell moment el seu tren.

La veritat és que intueixes que va passar amb les dones ara mortes, que quan eren adolescents van anar a Lourdes a fer de voluntàries, a través de les monges de clausura.

Al mig de la investigació apareix de tant en tant algun capítol que parla l’assassí, sense saber de qui es tracta. Ja que fins al darrer moment no se sap definitivament de qui es tracta. Però tot, comença amb una necessitat de venjança.

Jo em pensava que hi hauria un retorn de la Leire Altuna, però només surt de passada i al final si que pareix físicament però de forma molt diluïda.

Per fi, un llibre de l’Ibon Martin que es pot comprar a tot arreu, ja que els anteriors els he hagut de llegit en ebook.

Us el recomano. I si agafeu transport públic és ideal com tots els seus llibres, que amb capítols curts et quedes amb ganes de més i llegeixes a tot arreu.

Bona lectura!

Amor incondicional a qualsevol preu

El día que se perdió el amor, de Javier Castillo, és la continuació de El día que se perdió la cordura.

Es posa punt i final a aspectes que havien quedat oberts. Es repeteixen protagonistes. En aquest llibre les trames són tres dividides entre els cinc protagonistes.

Està escrita en tercera persona excepte els capítols d’en Jacob, aquell home que obria el primer llibre amb un cap degollat a les mans.

Ara la persona que apareix també va nua però porta un missatge, el de dones que han de morir.

Hi ha un munts d’ingredients que fan la lectura atractiva: segrestos, assassinats, bogeries, somnis, secta...i malgrat el títol en Jacob i l’Amanda s’estimen en bogeria, el seu amor no és perd, tot i que se’n perdre d’altres pel camí.

Javier Castillo, aconsegueix enganxar-te des de la primera pàgina, tal i com passa amb el primer llibre. Cal llegir-los per ordre per entendre l’evolució dels personatges i el perquè de tot.

Ossos que porten al passat

La mujer verde de Arnaldur Indridason és el primer llibre que em llegeixo d’aquest autor. La veritat és que m’ha agradat molt.

Els personatges, de noms impossibles per nosaltres, tenen la seva història darrere, no només són polis que investiguen, i una vida més pròpia de les terres islandeses que de les nostres, però ja ens hi estem acostumant.

Tot comença amb la trobada d’uns ossos en una zona que anys enrere havia estat habitada. Hauran de fer recerca tirant anys enrere, així com feines més feixugues com buscar en arxius, golfes o contactar amb l’ambaixada anglesa, ja que durant la segona guerra mundial, primer anglesos i després americans van viure a la zona on troben els ossos davant la imminent amenaça de les tropes nazis. Per tant, també fem una mica d’història.

Com tota bona novel·la negra, hi ha la part de crítica social, en aquest cas en especial interès en la violència domèstica.

 En recomano la lectura, perquè no et deixa indiferent.

Soledat en tots els aspectes

Soledad, d’en Carlos Bassas del Rey, és una novel·la negra dura. Està narrada en dues veus, la de la mare de la nena morta, la Soledat, i la del inspector Romero, que porta el cas. Dues veu que al principi expliquen el mateix des de diferents punts de vista, com si es tractés d’un exercici narratiu, però a mesura que avança les dues veus se superposen i els dos arriben a la mateixa realitat: la soledat.

El món que ens mostra en Carlos Bassas del Rey és desolador. Carrega contra una societat que gira el cap a una altra banda per no veure algunes realitats, com el maltractament domèstic, l’educació dels nens i el voler donar-los tot allò que els pares no van tenir mai, els fills dèspotes amb els pares i de qui s’avergonyeixen....

El llenguatge utilitat és directe, sense floritures i que embarca al lector en una investigació que ens mostra la sordidesa i la soledat dels personatges. I amb un final totalment inesperat.

Una novel·la que et podràs llegir en un parell de tardes de cap de setmana, o en un diumenge.

Però ben recomanable i un bon moment per descobrir un nou altre escriptor. Com sempre dic, si vols novel·la negra no cal anar lluny, en tenim de proximitat i molt bona.

Flors, confessions i canvis

Mujeres que compran flores, de Vanessa Montfort, és un novel·la sobre dones. Totes unides per una espècie de “guru” que és l’Oliva la florista. Les cinc dones protagonistes es troben a la floristeria, totes compren flors per diversos motius.

Però la veritable protagonista és una noia que acaba d’aterrar al barri, és vidua i sempre ha viscut a remolc del seu marit. I ara es troba perduda i es troba de cop treballant a la floristeria, sense tenir cap idea sobre plantes i flors.

La Marina explica la història i va descobrint alhora que nosaltres les altres dones de la novel·la.

En paral·lel, s’explica l’aventura de la Marina al mar amb el vaixell que havia estat del seu marit. Ha d’arribar a Tanger per tirar les seves cendres, tal i com la va prometre. A mi, tota aquesta part del mar, de com es mou dins el vaixell... tots aquests tecnicismes, em sobren. Es podria explicar de tal manera que els que mai hem navegat amb aquest tipus de vaixells, ens perdem.

La resta de dones també viuran una transformació a les seves vides, entre elles s’ajuden, s’aconsellen, s’escolten.

És un tipus de llibre ben diferent al que estic acostumada, però que ha estat de lectura interessant i recomano.