Embolics de família

Puerto escondido és la primera novel·la d’una trilogia de la Maria Oruña. Una gran lectora, m’ha dit que és el millor dels tres. Per tant, em quedo amb el bon gust de boca i no continuaré la saga.

El títol, per mi, té un doble sentit, per una banda és allà on ets sents protegit, el teu refugi personal, i, per l’altre, tot el que s’amaga de cada família.

En aquest cas, una família ben peculiar, d’origen molt humil, que viu la guerra civil, la postguerra, el franquisme i la pobresa. De com, es protegeixen uns als altres... i com es busca la manera de sortir de la pobresa.

Un obsessió que reneix al descobrir un nadó emparedat a la casa que acaba d’heretar en l’Oliver Gordon, el qual, tal i com el descriuen, no em faria absolutament res conèixe’l.

Com pot ser que una autora d’origen gallec, que ha passat la major part de la seva vida a Cantàbria, li agrada l’humor anglès, aquell humor tant proper al català?

Wallander en Letonia

Los perros de Riga es un clásico de Henning Mankell. Wallader se ve obligado a viajar a Riga. Todo empieza con la aparición de un bote con dos cadáveres bien vestidos, abrazados, ejecutados y dejados a  la deriva.

Cuando por fin descubren quienes son los muertes, dos letones, Wallander es enviado a Riga para continuar la investigación, al mismo tiempo diversos letones, civiles i militares le piden ayuda por a muerte de Liepa, que lo mandaron a Suecia previamente para el mismo caso y al volver a su país es asesinado.

Entonces empieza la parte de denuncia social, propia de la novela negra: el enfrentamiento con el antiguo régimen ruso y las ansias de libertad del pueblo letón. Y como una red de mentidas, sospechas donde nadie es lo que dice ser… el lector, como los personajes duda hasta al final de todo y de todos.

Los perros de Riga, no es una radiografía de la situación de los países del Este, sino de cómo la maquinaria comunista se esta desmontando.

D’accident a assassinat

El Rey de los juegos de Marco Malvaldi és el darrer dels llibres que passa a Pineta, a Itàlia.  Els avis que es passen el dia al Bar Lume i l’amo, en Massimo, i la cambrera Tiziana investiguen pel seu compte un accident en el que mor un nen i queda molt greu la seva mare.

Descobreixen que el noi mort era fruit d’un incest, tot i que el seu difunt marit, podridament ric li ho havia deixat tot a ell. Finalment ella mort a l’hospital de forma sospitosa.

Al final en Massimo ho acaba descobrint tot, com va passar amb els anteriors llibres.

Aquesta vegada també  en Massimo fa un desplegament dels seus coneixements matemàtics, que deixen sense paraules amb avis que es passen el dia al bar. I tot, al voltant en tot moment, del nou estrenat billar, que queda molt clar que no és l’Americà.

La condició humana al límit

Un millón de gotas de Víctor del Árbol, és un novel·lot, i ho dic així per la seva extensió i perquè ni l’autor ni els llibres tant gruixots són sant de la meva devoció.

De totes maneres t’enganxa i el final és l’esperat. És una literatura de fàcil lectura.

L’autor ex mosso d’esquadra té bàsicament lector de gènere negre, tot i que les seva novel·les són força enrevessades i toca, almenys a Un millón de gotas, diversos gèneres: històrica, negre, amor...

El protagonista és en Gonzalo Gil, un advocat que no viu a vida que voldria i amb la mort de la seva germana, es planteja certes coses: la seva vida i qui era realment el seu pare. Un pare que té idealitzat, antifeixista que va lluitar en diverses guerres. I com les seves circumstàncies i les del seu entorn en el passat van condicionar-los.

Es toquen molts temes, és una gran puzle, però sobretot com les situacions límit poden fer que els humans actuïn de forma desproporcionada.

Més elements no puc donar, us animo a llegir-la ja que realment la disfrutat.

Danses de gavines i de ballarins

La danza de la gaviota, d’Andrea Camilleri, és com totes les seves novel·les més que recomanable.

No sé de si les gavines moren com ho explica només començar el llibre, però sí que sé quan sembla que ploren i el que fan es treure pels ulls l’accés de sal del mar.

Per acabar l’any, un llibre d’un sicilià, sembla que últimament només llegeixi autor italians... Però Camilleri, és el gran!

El títol del llibre és una parel·lelisme amb una de les morts. Hi ha girs argumentals interessants i personatges que te’ls creus tu, però en Montalbano no.

I com tot gènere negre, hi ha la part de crítica social, un exemple que t’arrenca el somriure:

“Montalbano decidió que había que modificar el articulo 1 de la Constitución: Italia es una República basada en la venta de droga, el retraso sistemático y el parloteo vano”.

Montalbano és curiós fins i tot quan s’inventa excuses: diu que li han de fer un doble Scocson... no explico que significa per no fer un spolier.

Camilleri és tan gran que fins i tot fa una “cameo” dins el mateix llibre: ¡Qué maravilla si él dejara de poder contarle la historia a Camilleri!