La danza de la
gaviota,
d’Andrea Camilleri, és com totes les seves novel·les més que recomanable.
No sé de si les gavines moren com ho explica només
començar el llibre, però sí que sé quan sembla que ploren i el que fan es
treure pels ulls l’accés de sal del mar.
Per acabar l’any, un llibre d’un sicilià, sembla que
últimament només llegeixi autor italians... Però Camilleri, és el gran!
El títol del llibre és una parel·lelisme amb una de
les morts. Hi ha girs argumentals interessants i personatges que te’ls creus tu,
però en Montalbano no.
I com tot gènere negre, hi ha la part de crítica
social, un exemple que t’arrenca el somriure:
“Montalbano decidió que había que modificar el
articulo 1 de la Constitución: Italia es una República basada en la venta de
droga, el retraso sistemático y el parloteo vano”.
Montalbano és curiós fins i tot quan s’inventa
excuses: diu que li han de fer un doble Scocson...
no explico que significa per no fer un spolier.
Camilleri és tan gran que fins i tot fa una “cameo”
dins el mateix llibre: ¡Qué maravilla si él dejara de poder contarle la
historia a Camilleri!
No hay comentarios:
Publicar un comentario