Relats autobiogràfics

Manual per a dones de fer feines, de la Lucia Berlin, és un llibre que m’ha sorprès. No tenia gaires expectatives, ja que quan un llibre es posa a dalt de les llistes de vendes, no m’atrau especialment.

Prefereixo fer la meva pròpia tria de llibres, però per casualitats de la vida vaig començar-lo a llegir i em vaig enganxar. I més, sabent que eren relats autobiogràfics, on es destil·la una mirada sobre la fragilitat humana, des d’un caràcter femení.

El més curiós del cas, és que la fama li ha vingut un cop morta i ara tothom elogia la seva prosa.

Hi ha relats que no et deixen indiferent i t’els vas empassant un rere l’altre. Són contes en què pot resseguir la seva vida, així com familiars, llocs on va viure i les feines que va arribar a fer, Ja que no tenia ofici ni benefici, i amb l’escriptura de relats a revistes no podia viure.

Sempre és d’agrair que es reconegui als autors de relats.

Deporte de élite y muertes de golpe

Sangre de barro, de Maribel Medina, nos acerca al deporte de élite, en un centro de alto rendimiento donde misteriosamente mueren chicas de la selección rusa, sin violencia y mientras duermen.

Thomas Connors, un agente de la Interpol empieza a investigar porque tiene relación con la madre de unas de las chicas.

A la investigación se añade una doctora forense, que es la que a hecho la autopsia a las cinco chicas.

En paralelo hay la trama de uno de los chicos del centro, que se verá envuelto sin querer a doparse para poder mejorar su rendimiento.

Todo apunta al doping, pero un doping que no detecta y que convierte la sangre en barro.

Al final las cosas se ponen serias, se acercan demasiado... y quien lo hace, en sufre las consecuencias.

Es una novela intrigante y que te descubre el tema del dopage a nivel profesional.

Además, te engancha por saber porqué Thomas és com és

Lo recomiendo, porque es una mirada diferente sobre un tema del que, sabemos poco.

Una història de bandolers

Galceran, l’heroi de la guerra negra, de Jaume Cabré, és un llibre que va ser escrit per a adolescents, tot i que el llenguatge i la forma com està escrita no crec que sigui per aquesta edat. Té 111 pàgines i per tant és de lectura ràpida.

No és un escriptor que m’agradi especialment, això que barregi les converses enmig de la narrativa, que els personatges tinguin diversos noms i sembli que li agradi fer servir paraules que no es troben ni tan sols al diec.

De totes maneres, aquesta novel·la és una petita joia, amb una història que enganxa i, a més, amb capítols curts que permet una lectura de transport públic.

La trama gira al voltant d’en Jaume Galceran, també conegut com a Queraltó. Es converteix en bandoler i en líder de bandolers amb l’únic objectiu de venjar la mort del seu germà. És temut per tothom per la seva violència i crueltat. L’acció se situa al segle XIX, en plena Guerra Carlina en ple descontentament de la pagesia davant la dictadura a què és sotmesa per part del govern central.

Resoldre enigmes

Claire Dewit y la ciudad de los muertos, de Sara Gran, l’encaixen dins la novel.la negra, però és molt més que això. És cert que hi ha un mort principal, que en principi no és més un desaparegut, i una investigadora privada que es contractada per trobar la veritat.

La novel.la també és una crítica social, de com l’huracà Katrina va debastar Nova Orleans, de com molts nens van quedar desemparats sense famílies, de les armes de foc, de l’abús de les drogues, de la pedarastia, dels crims per justicia, de com Nova Orleans pot espatllar nois intel·ligents i amb un futur trencat, de com és possible morir en una ciutat on els trets mai se sap per qui van...

També posa de manifest la mala fama dels investigadors privats, que busquen la veritat, però qui els cotracta a vegades no la vol saber de veritat.

Claire Dewit és una investigadora fora del comú, que sol caure malament a la gent, però que Sara Grant ens la fa propera i com a lector et cau bé.

Un altre aspecte curiós és la constant referència a Detécttion de Silette, un llibre que Dewit sap de memòria i va recitant-te fragments perquè l’ajuden a ser millor investigadora. Aquest llibre és un element totalment fictici que ha creat l’autora. De fet, vaig estar buscant-lo per Internet i la única refèrencia que en vaig trobar va ser aquesta novel·la.

 Recomano llegir-lo, perquè dona una nova visió dels investigadors privats a què ens tenen acostumats la resta d’escriptors.

Una vespino perduda i una noia desapareguda

A La paciència de l’aranya, d’Andrea Camilleri, en Montalbano convalescent a casa i cuida’t per la seva promesa, rep una trucada per participar en un cas. S’ha trobat la vespino d’una noia i ella ha desaparegut. Tot sembla que és un segrest. Però la trucada reclamant diners tarda a arribar. A més, la família no té diners i sembla que els segrestadors demanen qui pagui l’oncle de la noia. Que a més és el culpable de la situació malaltissa de la noia segrestada.

Al final en Montalbano treu l’entrellat del cas pel seu compte, d’un delicte que parteix de l’odi. La característica principal de la novel·la és que no hi ha cap mort.

Camilleri fa una crítica al periodisme sensacionalista, a les relacions familiars complicades i a com l’opinió pública pot malmetre la imatge d’una persona.

Un llibre de ràpida lectura i com m’agrada a mi amb capítols curts, que fan la lectura lleugera i amena, sense menysprear en cap cas l’estil i la qualitat de l’obra. 

Buscant les arrels

Todo lo perdido y encontrado és una novel·la plena de nostàlgia. Una història d’amors no resolts, esperances frustrades, retrobaments inesperats i, sobretot, records i sentiments.

La Kate ha perdut la mare, una ballaria famosa a nivell internacional. La seva àvia, que era la mare adoptiva de la seva mare, just abans de morir li confessa que la veritable mare l’havia volgut conèixer i ella no li ho havia dit mai, ja que a ser abandonada just acabada de néixer. Li dona la carta que va rebre, dins la qual hi ha una petita litografia que és idèntica a la seva mare.

Investiga i troba l’autor del quadre, el qual la convida a Còrsega a passar un dies i li explica la història de l’Alice, la seva veritable àvia. Finalment aconsegueix també localitzar-la a ella.

Amb les històries d’un i de l’altre, en el llibre es recreen capítols de la història europea del segle XX.

La prosa és molt visual, és fàcil introduir-t’hi perquè evoca imatges, sons, olors i sabors.

No s’assembla gens als tipus de llibres que acostumo a llegir i en canvi, m’ha agradat i sorprès moltíssim. M’he quedat enganxada amb la història i ha estat un gran plaer llegir-lo.