Astronomia i assassinats

Mala lluna de David Marín és una novel.la negra que em va caure a les mans en una botiga de restes de sèrie per 4 euros. És una llàstima que una novel.la amb només dos anys de vida ja es trobi per aquest preu.

M’agrada comprar llibres de gent que conec o que en algun moment de la vida has coincidit amb aquella persona, aquest és el cas, ja que quan vaig fer la beca a El Punt del Maresme, ja acabada la carrera, en David Marín era un dels periodistes en plantilla.

Els periodistes ja tenim aquesta tendència d’escriure ficció, o de llegir moltíssim.

La trama enganxa tot i que pel meu gust els capítols són massa llargs. És una llibre que no s’emmarca dins els de transport públic que tan m’agraden. Però sense merèixer que me l’he llegit en 4 dies i amb ganes de saber com acabava la història.

Tot passa a l’observatori del Montsec, hi ha astrònoms, un ufòleg, la filla del sergent Rull, drogues, un objecte que cau del cel, mitologia... el punt fort del llibre són els diàlegs, que reprodueixen la parla de la zona

El llibre de la Marató

La meva contribució sempre ha estat comprar-me el llibre i just ahir al vespre em vaig llegir els darrers dos relats.

Aquest any anava sobreles malaties infecciones i per primer cop, el llibre ha estat una mica decepcionant, ja que no tots es relats tractaven el tema.

En anterior edicions, els autors feien relats relacionats amb el tema sempre.

No sé què ha passat aquest any, és com si no sabèssin de què parlar o simplement, que per manca de temps han passat algun relat que ja tenien fet.

 Sí que és cert, que alguns textos han seguit al peu de la lletra l’encàrrec, però al no fer-ho tots m’he endut una gran decepció. Aquesta vegada si no que no el recomano pas ja que, per molt ben escrits que estiguin si no tracten el tema, no s’haurien d’haver acceptat.

Ciència ficció en petites dosis

Les daurades pomes del sol, és un llibre de relats de ciència ficció del més que reconegut en el gènere Ray Bradbury.

No soc gaire entusiasta de la ciència ficció, per dir que he llegit ben poca cosa, però com que aquest llibre era de relats, em va semblar una bona manera d’entrar en el gènere. A més, sempre que puc intento llegir llibres de relats, ja que és amb el que em sento més còmode alhora d’escriure.

De les històries que es poden llegir en aquest llibre, una ja la coneixia “El so d’un tro”, tot i que no l’havia llegit sencera, i , realment val la pena.

De fet, tens la sensació que estàs llegint unes contes, ja que al tractar-se de ciència ficció, com passa amb la novel.la negra, hi ha aquella part de denuncia social, que per qui no hi està acostumat, els pots semblar que tenen moralina.

Bradbury dona ales a la seva imaginació amb futur distòpics, coets espacials, dinosaures, viatges a Mart… Narrat amb una simplicitat, de forma elegant però sense renunciar al sentit de l’humor. Planteja dilemes que sempre han fascinat i intrigat a l’home com la conquesta de l’espai.

 Si us voleu endinsar en la ciència ficció, crec que aquesta és una bona elecció.

Com murieron algunos escritores

La sangre de los libros de Santiago Posteguillo está lleno de anécdotas. Es cierto que La noche que Frankenstein leyó el Quijote me gustó mucho más.

Pero explica algunas histories como las de tumbas olvidadas y perdidas, como la de Cervantes, un duelo entre un escritor y su cuñado en la nieve, como murió Asimov o el misterio de la desaparición de Aghata Christie, la cual ya conocía.

La gracia del libro es como explica las histories escondiendo de quién está hablando, por eso te preguntas de quién se debe trata hasta que t la descubre.

Lo que me ha faltado ha sido más anécdotas contemporáneas, ya que empieza por Roma y va avanzando.

De todas formas es un libro con un lenguaje ameno y que reúne curiosidades para todos los amantes de la literatura.

Anécdotas de la literatura universal

La noche en que Frankestein leyó el Quijote, de Santiago Posteguillo, son relatos breves que hacen un recorrido por las obras más emblemáticas de la literatura universal, dando respuesta a algunos enigmas o a historias controvertidas.

Es un libro para los que somos curiosos y queremos saber más sobre lo que envuelven los libros. Es cierto, que algunas de las historias que cuenta ya las conocía.

El autor relata anécdotas, curiosidades, intrigas, descubre enigmas y aporta datos sobre los libros y sus autores.

 Algunos de los autores de los que habla son: Miguel de Cervantes, Alejandro Dumas, James Joyce, Shakespeare, Mary Shelley, Jane Austen, Dostojevski, Arthur Conan Doyle, Franz Kafka, J.R.R. Tolkien, Antoine de Saint Exupery, Jules Verne, Anne Perry o J.K. Rowling.

Némesi, diosa de la venganza

Después de ver El muñeco de nieve en el cine, decidí leerme una novela de Jo Nesbo, escogí Némesi, y fue un acierto, aunque no es el primer libro de la saga de Harry Hole.

Es una historia de venganza y de castigo. Una buena novela negra, inteligentemente escrita.

El final es fantástico, con una trama perfectamente trabajada y que el autor estira hasta el último tercio del libro. Lia tanto la historia que cuando crees que ya sabes quién es el asesino, aún le da otra vuelta de tuerca y te acaba sorprendiendo. Justo lo que me pasó en la película.

Uno de los personajes interesantes es Beate Lonn, que tiene lo que se conoce como gyrus fusiforme, la capacidad para recordar todas las caras que ha visto en su vida. ¡Siempre se aprenden cosas nuevas en los libros!

Recomiendo leerlo, es un autor de quién me habían hablado y ha sido un descubrimiento muy positivo.

Pobresa i delinqüència

Vienen mal dadas, de Laura Gomara, és una novel·la ambientada a Barcelona, en un ambient de crisi econòmica. Com a gènere negre fa una crítica social de la pobresa de la ciutat, d’aquells indigents que passen desapercebuts. Però, aquests personatges s’han organitzat i són delinqüents que esbotzen caixers i que estan planificant un darrer cop que els traurà a tots del carrer.

Es parla de corrupció, d’okupes, de precarietat laboral, de perdre la casa.

La novel·la atrapa, el llenguatge és àgil i sense complicacions i avances amb rapidesa perquè vols saber que passa amb cada un dels personatges i el cop final que estan planejant.

El final és massa bonic pel que es va llegint durant el llibre, però dona un aire d’esperança, de és possible sortint-se, encara que sigui delinquint.

Com a mataronina, he trobat un error. Un dels personatge va a Mataró i fa un àpat a un menjador de Càrites, on comparteix taula amb uns nens, doncs bé, el menjador social de la ciutat no és de Càrites, sinó d’un fundació: menjadors de Sant Joaquim, on no hi poden entrar nens, ja que les famílies que tenen nens, recullen els menjar per fer l’àpat a casa.

De totes maneres, la resta m’ha semblat una molt bona novel·la i la recomano.

Bona lectura!