A la recerca d’un lloc al món

La vieja tierra, de Döte Hansen, s’emmarca en el nou ruralisme, la migració de les zones urbanes a les rurals. Retrata el xoc entre Vera i Anne, la ciutat i el camp, el passat i el futur. Dues dones refugiades per diferents motius. Vera arriba fugint de la Prussia Oriental. Sempre s’ha sentit que no és d’aquella zona. La seva mare la va abandonar allà amb la propietària, el fill d’aquesta, el seu padrastre. La mare fuig i refà la seva vida amb una nova família.

Vera es fa amb el control de l’antiga casa quan mor Ida, la propietària i més tard el seu padrastre. És un dona estranya i solitària que acull a la seva neboda Anne i el seu fill Leon, quan aquestes fugen de la ciutat, per una ruptura sentimental. ES converteixen en dues dones solitàries.

De fet, es tracta d’una novel·la on les persones busquen el seu lloc en el món.

Em va costar una mica entrar en la història, però a mesura que avança hi entres de ple i la trama et sembla fantàstica. Un punt fort és el nivell literari i les descripcions, un exemple:

“La naturaleza despertaba a la vida lentamente, igual que un paciente que sale del coma profundo, todavía estaba pálida, la hierba crecía del suelo sin fuerza, greñuda. Los campos estaban llorosos, los árboles goteaban, temblaban, pero en sus ramas peladas se henchían ya las yemas nuevas.”

D'home corrent a delinqüent

Escrivia cartes al cel, de la Maria Barbal, és una novel·la curta que en realitat és un recull de diferents tipologies, a través de la qual vas descobrint la història. Hi ha relat, cartes personals, entrevistes, articles de diaris i cartes al director.

Com a periodista, de professió, m'ha agradat especialment que hi entri en joc la premsa.

La novel·la parla de la condició humana, de com una persona pot cometre un delicte sense que sigui un delinqüent, com pot ser capaç de segrestar una classe de nens a canvi de diners. Però també relacions humanes: per una banda, la dona del delinqüent, el seu advocat, el seu pare i de l'altra, la professora que viu el segrest, una treballadora de la presó, una noia que escriu cartes al pres amb qui comparteix cel·la i aquest pres. Tot de peces que unides pots dibuixar la història.

El pasado siempre vuelve

En Los ritos del agua, d’Eva Gª Sáenz de Urturi, nos encontramos con los mismos protagonistas de El silencio de la Ciudad Blanca, pero ahora deberán hacer frente a otro asesino en serie que también se acerca a Unai, conocido como Kraken. Un asesino que se remonta a cuando el tenia 17 años y pasó un verano en un campamento, con sus amigos de toda la vida, trabajando en la reconstrucción de un poblado antiguo.

La novela contiene tantas muertes como en la primera, pero ahora la maternidad y la paternidad están en juego y además, el asesino es camaleónico.

Unai arrastra secuelas de cómo acabo la primera novela. Si en aquella Alba tenia el asesino en casa, ahora Unai conoce personalmente las víctimas.

En esta historia se mezclan la cultura prehistórica y la muerte. Todo con giros inesperados y que te atrapan, con ganas de continuar leyendo hasta el final.

Mataró és criminal

Aquest recull de contes agrupa diversos relats: un pintor que vol fer una gran obra amb les seves empremtes però que no en té prou amb les pròpies, una comunitat de veïns que es desfà del que els destorba, una història de maltractaments, u mort que amaga intrigues de la resistència antifranquista, una amor desmesurat, una escriptora que apareix amb el premi que acaba de rebre clavat al coll, un embolic d’adolescents, un policia que investiga l’atropellament de la seva germana, la recreació d’una mort de finals dels anys 60, un testimoni protegit que acaba desprotegit, la troballa d’una sirena que no és, un metge que abusa de les pacients, tres àvies mortes i un col·leccionista de cabelleres.

A nivell formal, hi ha espais de més en molts llocs, línies vídues i orfes, falta una bona revisió de galerades, per no dir que s’han escapat expressions i estructures que són calcs del castellà així com accents diacrítics que la nova normativa ja no accepta.

El segon finalista, no se li ha fet ni revisió ni correcció, és un exemple clar de catanyol. Si va presentar el text tal i com s’ha publicat, no s’entén perquè ha quedat finalista... un text no només d’estar ben treballat a nivell de trama, també a nivell de llengua. Amb els tres anteriors llibres, es van fer feines d’edició i correcció a tots els textos, tant del grup com dels guanyadors, i a aquests van rebre el text amb control de canvis perquè acceptessin els canvis que volguessin.

Algun relat crea confusió sense saber qui és finalment l’assassí, algun altre no té cap vestigi de novel·la negra, d’altres tenen trames molt ben treballades, com el d’en Pilio o la M. Rosa Salas.

Però sens dubte, el millor relat en quan a qualitat literària és el de la Maria Català, que guanya per golejada, sense desmerèixer el guanyador que també està a l’alçada.

Canvi d'identitat

M'encanten els llibres de transport públic, aquest és el cas de Amnesia voluntaria de la Marta Novellas. Ja em va agradar No estas sola, i ara amb aquest s'ha superat.

Quan em va dir que publicava una segona novel·la, no vaig dubtar ni un moment que la compraria i que estava segura que seria un bon llibre.

La trama enganxa, tot i que hi ha un moment que estàs tan entregat a la història de la protagonista principal, que t'oblides que hi ha una altre protagonista amb la que comença el llibre. Però per sort, la recupera per poder tancar el cercle de història.

La pregunta del milió és: no has pensat mai marxar i començar de zero on ningú sàpiga res de tu, ni del teu passat? Estic segura que més d'un ho ha pensat!

 Aquesta novel·la no l'he llegida, l'he devorada!

Un gran lliçó d’història

Quan vaig llegir El ball d’Irène Némirovsky, ja em va sorprendre. Ara amb L’afer Curilov, ho ha tornat a fer.

La novel·la recrea l’època més dura i revolucionaria del Sant Petersburg dels Tsars.

El protagonista explica des del principi que va matar Curilov, però tot i que ja a les primeres pàgines saps com acabarà la novel·la. No pots deixar de llegir, perquè la gràcia es saber com un jove fill de revolucionaris arriba a rebre l’encàrrec per matar-lo. I com s’introdueix dins el cercle d’aquest ministre d’instrucció pública. Això fa que tingui dubtes per portar a terme l’atemptat. Perquè coneix un home malalt i molt familiar.

Tot i el to descriptiu és una novel·la de sentiments patriòtics profunds des de diversos punts de vista.

Una novel·la que aporta una gran lliçó d’història, sense farciment, clara i concisa.

Novel·la gràfica

El guardià invisible i la resta de la saga són gran llibres que no deixaré mai de recomanar, especialment als que ens agrada la novel·la negra.

Vaig voler veure què tal era la novel·la gràfica, és a dir el còmic que ha il·lustrat l’Ernest Sala sota la supervisió de la Dolores Redondo.

Si heu vist la pel·lícula us decebrà només en part, és el que m’ha passat. Com a còmic està molt bé i és fidel a la novel·la, però clar si has anat al cinema i ja has posat cara a la Amaia Salazar, el còmic no et quadrarà, ja que per començar és rossa i no s’assembla gens a la Marta Etura.

Si no heu vist la pel·lícula i el llibre us va agradar, evidentment que us la recomano.