Momentos de felicidad

A través de una reseña de La Vanguardia decidí leer Momentos de inadvertida felicidad, de Francesco Piccolo. Normalmente las recomendaciones de este periódico aciertan y de momento no me han decepcionado nunca. 

Este libro es una letanía de momentos que te pueden dar pinceladas de felicidad a largo de la vida, la verdad es que en más de una ocasión te sientes identificado con lo que dice. Hay momentos que son simplemente una frase y otras que hacen una explicación más o menos larga.

Para mí, ha estado una lectura curiosa porque no me esperaba que el libro fuese así, creía que se trataba de una novela con una historia. Aún así, la recomiendo puesta que vas a encontrar, sin darte cuenta moviendo la cabeza afirmativamente.

Algunas de las ideas del autor son curiosas, otras me parecen que pueden quedar lejanas porqué hace referencia a la su Italia, pero son extrapolares a muchas otras ciudades del mundo... sino, quien no ha agradecido nunca estar en la ciudad cuando todos estaban de vacaciones y cuando hay una paz impensable el resta del año

Reinventar-se

Va com va! de Joaquim Carbó és un llarg monòleg d’un protagonista, del qual no en sabem el nom, que davant la crisi i la pèrdua de la feina es reinventa per poder sobreviure. Li passen coses curioses, és un antiheroi, de fet, és un perdedor.

La novel·la no té capítols, el que a mi personalment no m’acaba de fer el pes, sobretot quan ets una lectora de transport públic.

Hi ha moltes referències a situacions que han provocat la crisi, als que fan grans estafes i se’n surten, això és una arma de doble fil, ja que en qüestió d’uns anys, aquestes referències no seran actualitat.

Pel que fa al llenguatge, hi ha moltes frases fetes i o expressions populars, algunes poc utilitzades que fan força gràcia.

Qui és l’Àlex?

Per llegir Àlex de Pierre Lemaitre és bo haver llegit primer Irene, ja que es fan referències a aquesta història. De fet, es tracta de la següent novel·la protagonitzada pel peculiar Camille Verhoeven.

Alex és una jove de 35 anys que ha estat segrestada, els policies la busquen sense saber qui és, el seu nom i perquè l’han segrestada... no faré un spolier i no explicaré res més.

Hi ha escenes bastant explícites des del principi, no recomanable pels que sou impressionables. Però la història val la pena!

L’alternança entre els capítols entre l’Àlex i l’inspector Verhoeven donen agilitat a una història que està plena de sorpreses i incerteses fins al final.

Amb un somriure permanent als llavis

Pels vam néixer als anys 70 i vam créixer als 80 a Catalunya, aquest és el vostre llibre: Jo també veia bola de drac. Deixa-vos estar de Jo fui a EGB, perquè amb aquest llibre podreu recordar tot el que vam viure els que vivíem aquí. Us asseguro que no podreu parar de somriure durant tota la lectura. Qui no recorda l’Eugenio, el Cavall Fort, la Norma, la Queta, el Zoo d’en Pitus, en Magnum... un munt de records que compartíem els catalans. Per no oblidar-nos de les sintonies de programes o de la música que ens va acompanyar ja més adolescents.

Un contrapunt, jo m’hagués saltat tota la part del futbol, però perquè no m’ha interessat mai. Per la resta genial!

En Josep Maria Bunyol, amb qui vaig coincidir a la facultat, s’estrena amb aquest recull de memòria col·lectiva editat per Ara Llibres. Sí que és cert, que vaig comprar el llibre per ser qui és, però no us penseu que en parlo bé per aquest motiu. És que realment val la pena!

Un filòleg investigador per accident

Aigua Bruta és la primera novel.la de Pau Vidal, conegut filòleg i traductor, sobretot de l’obra de Camilleri, i “casualitat” el protagonista de la història es diu Miquel Camiller. Bé casualitat, no, és un homenatge a l’escriptor de novel·la negra. Alhora el protagonista és un filòleg que es dedica a anar als pobles a escoltar la gent i prendre notes, ja que vol actualitzar el Coromines. Està obsessionat amb la llengua.

A través d’un anònim i escoltant els vells de Melià, on va recollir mots, acabarà convertint-se en investigador i descobrirà una trama relacionada amb l’aigua i la seva contaminació.

Hi ha situacions força divertides, és un llibre molt entretingut i que t’enganxa. I pels que a més, ens agrada la dialectologia, gaudim amb el parlar de la seva padrina (àvia).

No sóc gaire amant de reproduir fragments de llibres, però em vaig fer un fart de riure quan vaig llegir les versions que en Camiller i els seu companys de facultat feien de poemes de la literatura, reprodueixo el que em va fer més gràcia:

La Vaca cega, Joan Maragall

D’una ratlla esnifada amb massa força

la coca va estroncar-li el nas;

i al morro, hi duu penjat un peta.

La vaca va cega.

La trama i tot el que li passa al protagonista m’ha enganxat. Us recomano la seva lectura. Especialment pels qui busquem sempre llibres de transport públic.