Fins al cel en lletres menorquines

Aquesta novel·la de Pau Faner em va caure a les mans tot remenant a Llibre Viu. Tal i com vaig llegir-ne l’autor, no vaig dubtar un moment en agafar-lo. Poder llegir una novel·la en menorquí, és un gran regal.

M’ha sorprès per la barreja de fantasia i realitat. A més, fa un repàs exhaustiu de la història a través de les vides dels membres d’una família.

Sí que és cert, que al principi vaig pensar que em prenia el pèl, ja que el protagonista del primer capítol el condemnem a mort, però se’n surt i torna a començar una nova vida i de cop, al tercer capítol el condemnen a mort i l’executen... aquí vaig flipar. Després vas entrant en la història de tota la família a partir d’aquest primer protagonista. I tant ell, com una musa que apareix fregant un anell i fa tot el que se li demana son recurrents en tota la novel.la.

A l’inici hi ha diverses morts violentes, de fills que maten les seves mares, però després la cosa es calma.

L’altre aspecte recurrent és el bordell del carrer Sant Joan on hi passen hores diversos homes de la família.

No em podia oblidar de comentar els títols de cada capítol! Són descriptius del que hi passa, aquest Pau Faner, sembla que em vulgui aixecarà la camisa! Però res més lluny de la realitat i és que aquest llibre és més conegut perquè el va convertir en teatre que no pas com a novel·la. Suposo que els títols vénen d’aquí.

“Luz de gas”

Al llibre El vestido de novia Pierre Lemaitre continua sense decebre.

Al principi penses que la protagonista, la Sophie està com una cabra. A la segona part, flipes com es pot fer tornar boig a una persona... fent “luz de gas”. A la tercera part i ja al final apareix la venjança, un plat que se serveix fred.

La veritat és que en Pierre Lemaitre em sorprèn per bé, sempre i el recomano a tothom.

Humor negre

No havia llegit mai cap llibre de l'Empar Moliner però amb el recull de contes Tot això ho dic perquè tinc molta por he descobert una escriptora sagaç i amb gran sentit de l'humor negre.

Són relats que et fan somriure per sota del nas, divertits i sarcàstics. És un llibre actual i rebel, però alhora té una certa tendresa en la manera de tractar l'estupidesa dels seus personatges.

Ha estat un agradable sorpresa malgrat que, no sóc gens amant de llegir llibres que han estat molt venuts per Sant Jordi. En aquest cas, a través de la opinió d'algú proper vaig decidir-me a comprar-me'l. A més, hi hem d'afegir que es tracta de contes curts i sovint m'agrada llegir autors consagrats que s'hi dediquen.

Crec que tots els contistes actuals vius més o menys consagrats veuen tots de la mateixa font, el gran Pere Calders, el contista per excel·lència, del qual mai em canso de llegir-ne contes encara que, el seu llenguatge s'allunyi del nostre. Recentment, m'he fet amb una altre llibre de contes seus i espero en breu poder-lo llegir.

Gran jugada d’un cercatalents

Quan s’està a dalt de tot, amb una bona feina i una dona culta i bonica, sempre és molt tenir més. Sembla que amb el protagonista, en Roger Brown, es faci una crítica a la societat de no tenir-ne mai prou... la cobdícia el porta a córrer alguns riscs.

Un dia coneix a en Clas Greve, un candidat ideal per una feina d’alt executiu, a més té un quadre de Rubens, que en Roger vol aconseguir. Comença a planejar el robatori, però aquest serà el menor dels seus problemes.

Amb un acció trepidant, Jo Nesbo, et té ben enganxat a Headhunters, fins a la darrera pàgina.

He descobert un autor, del qual segur que en llegiré molts llibres més. Sempre és bo que algú et descobreixi nous horitzons literaris.

Descobrir la veritat 25 anys després

A La part fosca, de Gillian Flynn, autora de la famosa Perduda, es va desgranant la veritat que amaga la matança de la família Day. Un acte en el que van morir les dues germanes i la seva mare de la Libby, la única supervivent junt amb el seu germà Ben. Libby, una nena de 7 anys declara que l’autor ha estat el seu germà i aquest es empresonat.

Apareix el Club de la Mort, un club que la porta a investigar què va passar realment aquella nit.

Aquí no hi ha investigadors privats, ni policies, sinó que és la mateixa Libby qui ho investiga tot. La novel·la es caracteritza per estar escrita amb dos temps narratius, el present  i el passat, on podem conèixer detalls de tots els membres de la família.

El millor de tot, és que passa com a Perduda, que l’autora dóna una gir al fets totalment inesperat pel lector.

A mi m’ha enganxat molt!

Más Lemaitre... ya espero la próxima entrega

Rosy & John es un libro breve, pero no por eso poco intenso. En esta novela Camille Verhoeven se encuentra con un caso que no puede resolver y que lo deja perplejo de forma continua.

Lemaitre prescinde de los capítulos y organiza los hechos a partir de escenas, días, horas, esclavas de la situación contrarreloj que se vive en todo el libro.

Es necesario descubrir donde y cuando explotaran las bombas que el hijo de una asesina ha escondido por París.

Una por días hasta que no liberen a su madre, una relación parental enfermiza.

El final, como ya vimos en Irene y en Alex, es imprevisible para el lector, siempre juega con nosotros.

Recordad que el orden correcto de lectura de los libros protagonizados por el peculiar Verhoeven es: Irene, Àlex y Rosy & Jonh.

En breve la última entrega Camille.