Històries Zen

101 històries zen, de Nyogen Senzaki, és un petit tresor que m’he llegit en una tarda. Les històries són curtes, curioses i amb un final sorprenent, ja que tens la sensació que falta alguna cosa, però en realitat la història està tancada perquè el mestre o el deixeble Zen ha après un ensenyament.

Lectura molt recomanable!

Hi ha frases genials per tot el llibre, com per exemple: “El meu cor crema com el foc, però el meus ulls son freds com cendres apagades” o “Aquest dia no tornarà mai més. Cada minut té el valor d’una joia esplèndida”.

Sóc poc amant de reproduir massa fragments de textos. Aquesta vegada en faig una excepció, aquí teniu un conte sencer:

La lluna no es pot robar

En Ryokan, un mestre zen, vivia de la manera més senzilla possible en una petita cabanya al peu d’una muntanya. Un bon dia, a la tarda, quan ell no hi era, un lladre va entrar a la cabanya només per descobrir que allà no hi havia res que es pogués robar.

En Ryokan, que tornava en aquell moment, se’l va trobar a casa seva.

—Deus haver fet un viatge força llarg per visitar-me —li va dir—, no seria just que marxessis amb les mans buides. Si us plau, accepta la meva roba com a regal.

El lladre estava desconcertat, però finalment va agafar la roba i va escapolir-se.

En Ryokan va seure tot nu, observant la lluna i, es va dir tot pensarós:

—Pobre germà. Tant de bo li hagués pogut donar aquesta llum meravellosa.

Ànimes grises, Philippe Claudel

Ha estat una lectura lenta però pausada, creia que tenia a les mans una novel·la negra... al final ha resultat que l’assassinat de l’inici és tan sols un pretext per tractar temes transcendentals de l’ésser humà.

De fet, m’he quedat amb les ganes de que hi hagués més investigació, més gènere negre i que no es deixés tant en obert qui va matar la nena.

Claudel aconsegueix recrear amb la seva prosa l’època en la que passa tot, els darrers anys de la Primera Guerra Mundial en un petit poble.

El narrador, escriu en primera persona, és un policia que es espectador de tot el que passa i que escriu la història en la seva vellesa.

Després d’aquesta lectura em ve de gust alguna cosa més lleugera.

El nom del bloc

Ja sé que vaig una mica tard en explicar el significat del nom del bloc... i com que una imatge val més que mil paraules, us en poso un parell perquè quedi ben clar.

Amor en minúscula, Francesc Miralles

Quan vaig llegir el primer capítol vaig pensar que s’assemblava força a mi. Però la trama m’ha enganxat. Hi ha un munt de detalls que desprenen tendresa, d’altres ensenyaments...

Mai abans havia llegit res d’en Francesc Miralles i m’han encantat. És com un llibre d’autoajuda però novel·lat i de qualitat.

Algunes perles: “lo contrario es la conveniente”, el petó de papallona, l’home-llar, “Para encontrar debes dejar-te llevar. Mientras vayas con idees preconcebidas, seràs incapaç de ver lo que pasa ante tus narices”, “nuestro valor se mide por el bien que hacemos a los demás”, “nunca desprecies tu sensaciones y sentimientos, porque eso es todo lo que posees”...

Molt interesant totes les definicions de paraules que en Samuel va trobant en un diccionari, com Mono no aware que en japonès significa la tristesa de les coses.

Però Amor en minúscula no deixa de ser en el fons una història de trobades, de persones que fan que la vida et pot canviar d’un dia per l’altre. I és que el títol el defineix: és la força dels petits actes, quan un fa un petit acte bondadós això desencadena una sèrie d’esdeveniments que li retornen l’amor multiplicat.